Estret i + info a: https://www.somesplai.cat/index.php/carta-duna-monitora-que-diu-adeu/
Autora: Helena Martín, exmonitora de l’Esplai Espurna de Gràcia.
No em crec que ho senti ara, aquí i dins meu. Ha arribat el moment de deixar l’esplai. Sona dur, oi? Ho és. És tan dur com desfer-se d’una part imprescindible de la matèria que sigui que ens construeix, que ens educa. La matèria que ens fa ser menys lliures perquè ens lliga al món real, el dels adults que somriuen quan els infants juguen, en lloc de jugar amb ells.
De l’esplai n’he tret el companyerisme, el respecte a la diferència, l’embranzida de viure, el plaer de llevar-me i de tocar la tenda humida, el de plorar de ràbia per no poder arribar al cim, el d’adonar-me d’una nova espiritualitat quan em feia gran, el de cantar-li a la lluna amb la guitarra… i l’inesperat sentiment de protecció per unes noies que espero que facin totes aquelles coses que jo tinc por que facin. Sou la part més difícil de deixar.
Espero que algun dia sentiu això que ara segurament us sembla estrany. Heu sigut el meu procés vital més intens. Perquè em fascina veure com creixeu, com penseu i com ho revolucioneu tot. Si us plau, continueu revolucionant-ho tot, d’això es tracta!
Sigueu esbojarrades, crideu, rieu, balleu, feu petons. No us quedeu mai amb les ganes de provar res, tot allò que desitgeu pot marxar volant. Arrisqueu-vos lliures però juntes! De l’esplai en traureu amistats d’aquelles que fan plorar de felicitat, de les que fan mal en el somriure perquè et fan adonar de la bellesa que poden arribar a tenir les persones. Creixereu i de cop us trobareu en un món que a vegades us farà sentir petites… No ho sou. Teniu la força de les persones que senten la vida i això us fa ser invencibles.
Si algunes arribeu a ser monitores, gaudiu. Educar és una experiència increïblement gratificant. Jo no sóc capaç d’explicar-ho. De fet, més que educar, he sentit que els dissabtes compartia experiències amb el grup de persones amb qui més de gust em venia estar. Les que feien allò que no esperava, les que em feien passar vergonya i les que em redescobrien part del que he perdut quan m’he fet gran.
Tot i el patiment, tot i els espants. Potser el més dur va ser la nit que vau anar dormir sense demanar el petó d’abans de posar-vos dins del sac. Aquí vau traspassar sense saber-ho la línia del meravellós abisme que us separa de la infància i que us acosta a uns anys de descobriments i dolç caos.
No cal que hàgiu après res de mi, només m’agradaria haver-vos transmès l’energia que fa que una persona sigui d’esplai. I l’enorme plaer que suposa haver sigut còmplice vostre. Sent sincera, espero que quan llegiu poesia algun dia us recordeu de mi. O que alguna cançó us porti a una nit qualsevol de campaments, a aquests tres anys de creixement constant.
No hi ha millor lloc per acomiadar-me de tot el que suposa l’esplai que aquest on ho faig. I amb les persones amb qui ho faig. La Vall de Núria i les Permàniks.
Seguiu muntanya amunt, jo estaré sempre esperant-vos si us cal.
Estret i + info a: https://www.somesplai.cat/index.php/carta-duna-monitora-que-diu-adeu/
