Estret i + info a: https://www.peretarres.org//wps/wcm/connect/peretarres_ca/peretarres/home/la_fundacio/premsa/noticies/conferenciatorralbaintervenciosocial
Reflexionar sobre quina és la nostra manera d’apropar-nos a les persones que atenen en els nostres serveis o entitats, com respectem els seus desitjos i de quina manera els facilitem el camí per millorar la seva situació personal és el que els assistents a la conferència del Dr. Francesc Torralba van realitzar el passat 19 de setembre a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés. Torralba, director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, va començar explicant com s’està deixant en desús la utilització de la paraula “intervenció”, que denota assistencialisme i veure a la persona des de d’una direccionalitat i asimetria. Per al filòsof, és millor emprar la paraula “acompanyament”, que significa compartir el pa, i que expressa simetria entre les dues parts, evitant “una actitud patrimonalista i possessiva” ja que “els educadors no volem decidir el projecte vital de l’altre” sinó “acompanyar-lo en el seu procés”.
Aquest nou enfocament també afecta als equips interdisciplinars i a la manera en que aquests prenen decisions. Torralba posa l’èmfasi en que les decisions es prenguin de forma comunitària, des del perspectivisme. És a dir, la suma de perspectives dels diferents professionals que formen aquests equips disciplinars permeten fer un acompanyament holístic, més integral. La suma, però, no implica que totes les visions tinguin el mateix valor. Hi ha mirades més qualificades que d’altres en alguns temes i cal respectar-les.
Aquestes forma d’acompanyament també té les seves contres. En primer lloc, arribar a un consens entre totes les parts pot esdevenir un procés lent. Moltes vegades, el dia a dia dels serveis o de les entitats ens nega la disponibilitat d’un temps de qualitat però el necessitem atès que estem parlant de vides humanes. En segon lloc, cal adequar els diferents llenguatges i tecnicismes propis de cada professió per fer-nos entendre entre tots. Finalment, perquè la deliberació sigui útil cal tenir en compte les lògiques de poder entre els membres que hi participen. Cal buscar una simetria entre tots els interlocutors, tant en la parla com en els temps d’intervenció.
Perquè l’acompanyament esdevingui fructuós cal que els professionals que hi intervenen també siguin dúctils, acceptar que en algun moment tots ens podem equivocar. Si acceptem que podem cometre errors també estem rebaixant l’aparició de la frustració i aprenen a gestionar l’angoixa que es pot generar quan tens llibertat total per decidir i no tens clar quina és l’opció correcta o més beneficiosa. Precisament, quan les decisions es prenen en grup, la càrrega és compartida.
Sobre com tractem a les persones en situació de vulnerabilitat, Francesc Torralba va destacar que hi ha diferents grups de persones vulnerables i que aquests alhora també inclouen conjunts molt heterogenis en el seu interior. Cal fer especial menció a que com més vulnerable sigui una persona, més fàcil serà que pugui patir abusos, que sigui utilitzada pels altres… I la vulnerabilitat també pot venir donada per la ignorància sobre algun tema en concrets. Per tant, “a més coneixement, menys vulnerabilitat i menys possibilitats d’utilització”.
Per Torralba cal anar en compte amb la manera que utilitzem la paraula “vulnerables” per no polaritzar la societat entre aquells que ho són i els que no ja que, per al filòsof, “tots som vulnerables, tenim diferents graus de vulnerabilitat” i el que han de fer els i les professionals que els acompanyen és “apoderar-los per sortir de la seva vulnerabilitat”. Tota classificació ja és una manera de discriminar, és un exercici de poder. Per Torralba, “la vulnerabilitat depèn dels contextos” i ens podem relacionar de tres maneres diferents: a través de la llàstima que deriva en paternalisme despòtic i que es contraposa a la compassió; atribuir una autonomia, unes facultats o unes capacitats que la persona vulnerable no té i que pot provocar que aquesta caigui o es perdi; o ser capaços de saber identificar el grau de vulnerabilitat de la persona i el seu grau d’autonomia personal. Precisament, aquesta darrera és l’opció desitjable ja que ens obliga a discernit, a no fer comparacions i a personalitzar l’acompanyament.
Finalment, Francesc Torralba va destacar que hem d’educar a les persones vulnerables per a què assoleixin el seu projecte vital, ja sigui el propi ajudant-los a discernir les dificultats i com superar-les, i el de la comunitat, a través de l’acompanyament.
Poder portar a terme aquest acompanyament holístic i integral requereix de moltes complicitats entre tots els actors socials que poden catalitzar o bloquejar a les persones vulnerables. I ser conscients que durant el camí sorgiran noves eventualitats que ens ajudaran a reconstruir el nostre projecte personal i vital. En aquest sentit és important que evitem, en la mida del possible, el cansament vital i la buidor existencial, un punt que Torralba va destacar que “no se sol plantejar en els grups vulnerables”.
Estret i + info a: https://www.peretarres.org//wps/wcm/connect/peretarres_ca/peretarres/home/la_fundacio/premsa/noticies/conferenciatorralbaintervenciosocial
