Escoltar els infants en el confinament

El permís per a la sortida dels infants a passejar durant el confinament, que ha tingut lloc després de 40 dies sense poder fer-ho, haurà estat sense dubte un alleujament per a ells i elles i les seves famílies. Des del primer moment ens va preocupar la seva salut, no tant pel virus –com indiquen alguns estudis, no els afecta gaire ni tampoc, per tant, l’encomanen gaire –com pel nefast efecte que té sobre ells i elles el fet d’estar tancats a casa tot el dia, en aspectes tan diversos com l’atenció, l’obesitat, la vitamina D o en general les condicions insalubres de molts habitatges, com confirma un estudi d’ample abast de la Universitat del País Basc en col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra i diverses entitats.

El que ens ocupa ara, però, és l’impacte emocional que pot tenir sobre la vida dels infants i l’acompanyament que en podem fer aquests dies de confinament. De fet, el mateix estudi citat ens diu que un 47,3% dels adults perceben un impacte negatiu del confinament en la salut emocional dels seus fills i filles. Un dels primers aspectes que ens hem plantejat al llegir tants articles i veure tants vídeos sobre el tema ha estat que tots ells – o la majoria – en parlen “en teoria”. Quan la realitat és que la situació és prou insòlita com perquè no hi hagi gaire teoria sobre el tema. I el que posa de manifest, en canvi, és la facilitat que tenim les persones adultes per parlar dels infants sense parlar amb ells. Per això el primer que hem volgut fer ha estat demanar l’opinió a uns quants nens i nenes amb els que treballem habitualment a l’entitat.

Les veus dels infants

El primer que crida l’atenció al parlar-hi i veure’ls la cara és que molts d’ells estan relativament relaxats i contents – potser també de poder expressar-se! La majoria, el primer que diuen és que estan bé. “Estic molt contenta”, verbalitza l’Ona, “content i feliç!”, diu en Guim. També la majoria atribueixen aquest “estar bé” al fet de no anar a l’escola (és a dir, de no haver d’anar a classe, de no tenir un temps estrictament regulat, cosa que potser ens hauria de fer reflexionar a les persones que ens dediquem d’una manera o altra a l’educació), i també les coses que fan amb la família. La majoria dels infants fan referència al que els agrada més d’estar amb la família, com en Teo, que diu que li agraden molt “les històries que m’explica el meu pare” o en Jordi, que diu que “el que més m’agraden són les maquinetes i les pessigolles!”. Curiosament, uns quants dels que tenen germans semblen haver-los “re-descobert”, com ens explica, entre altres, en Guim: “Ara m’ho passo més bé amb el meu germà, abans no m’ho passava tan bé”. També en alguns casos el confinament ha portat un convidat o convidada a casa: un tiet solter, una àvia que potser hi estava passant uns dies i ja s’hi ha quedat indefinidament… Alguns comencen a fer feina a casa, com en Genís: “ara començo a parar taula”.

En general sembla que estar amb la família i fer-hi activitats està essent força positiu: segurament millora la comunicació i el vincle (com li han confirmat a la psicopedagoga i terapeuta Eva Bach el 72% d’infants i joves amb qui ha parlat, que també parlar de beneficis en termes de resiliència). Sense dubte, la tolerància a la frustració, la paciència i l’empatia seran alguns dels beneficis del confinament.

De coses per fer no els hi falten. L’Ariadna ens ho explica amb detall: la feina que li encarreguen a l’escola, com la quedada de cada tarda amb els amics i amigues, gimnàs, pràctiques de lectura… En Gael, que té dos germans bessons més petits (en Iago i en Loïc) ho resumeix: “fem la tira de coses!”. Molts ens expliquen també el molt que estan jugant amb pantalles (les “maquinetes” del Jordi), tot i que de fons se senten veus de mares o pares matisant-ho: “només algunes estones!”. Però està clar que els jocs de tota mena, entre petits o amb els adults (des de les pessigolles als jocs de taula), les pantalles o en els més grans, les sèries (en Gabriel ens recomana Stranger Things), ocupen bona part del temps.

La part negativa

Lògicament, els que tenen la sort de tenir un jardí ens expliquen el que hi fan, perquè hi ha una part instintiva en tots els infants que sap que l’aire lliure és el seu entorn natural. I més si, com en Genís, hi té gronxadors. Alguns, com en Til o l’Iris, van més enllà d’ells mateixos i ens expressen la seva empatia pels nens i nenes “que viuen en pisos, a les ciutats, i no poden jugar fora”. En Martí pensa en els beneficis per a la natura: “m’agrada això que els animals estiguin molt lliures”.

Quan se’ls pregunta als infants pel que no els agrada o troben a faltar, la resposta és universal: “els meus amics i amigues”. Aquesta també és una necessitat bàsica. Alguna, com l’Iris, sí que troben a faltar també la feina d’escola, però sobre tot per compartir-la amb les companyes i companys: “M’agrada aprendre en equip”, ens diu. Altres com en Gabriel troba a faltar també els d’altres activitats, com el teatre, i expressa la seva inquietud per no veure’s durant molt de temps: “voldria veure’ls almenys un cop!”. En Teo ens expressa l’ambivalència de l’alegria de connectar-se amb els companys per videotrucada i la tristesa quan s’acaba. Uns quants ens parlen també dels seus avis i àvies, tant perquè els enyoren, com perquè estan preocupats per ells (alguns perquè han viscut la malaltia) o fins i tot han tingut la desgràcia de patir-ne la pèrdua, com l’Alexis, que ens ho explica força afectat.

Alguns, tot i que s’ho passin bé, també expliquen les estones en què s’avorreixen. En Teo ens diu que a estones “m’avorreixo, com crec li passa a tothom”. Els que practiquen esports, sobre tot els que s’ho prenen més seriosament, com l’Alexis, un gran futbolista, troben a faltar aquesta activitat. I els que tenen més deures es queixen una mica, com en Bru: “haig de fer cada dia una cosa de castellà, d’anglès…”. I la cosa comença a fer-se llarga. En Martí diu “ara ja se m’està fent pesat” i malgrat les rutines que comenta la seva mare, per a en Genís “el dilluns és igual que el diumenge”.

També hi ha alguns nens o nenes, els menys, però hi són, que no s’ho estan passant bé. Se’ls veu en la cara, si és que s’han volgut connectar: coincideix en un parell de casos, almenys, amb diagnosticats amb TDAH. No poder estar fora, per a aquests nens i nenes, s’acosta a un turment. Necessiten sortir a fora literalment com l’aire que respiren, perquè l’aire que respiren dins a casa els ofega. Si tots els nens i nenes necessiten sortir per salut, aquests ho necessiten per salut mental. Un d’ells ens explicava que un dia estava tan nerviós que amb la play va xafar la tele.

Sobre la por pel propi virus, tot i algun cas, com en Martí, que li preocupa “que s’estigui expandint massa ràpid”, a aquestes alçades sembla que ja no preocupa gaire als infants. Algun expert apunta a què el propi confinament els ha donat una sensació de seguretat, confirmada pel fet que no han emmalaltit. I també perquè, en general, el cervell dels infants és molt adaptable a totes les situacions i per a molts d’ells, el covid-19 ja és una realitat amb la què han après a viure. A més, sembla que va amb els infants això de tenir un punt optimista: “Tinc esperança”, ens diu en Genís amb una frase sorprenent per a la seva curta edat, “perquè tothom està fent el que s’ha de fer”.

Els que ens preocupen més són alguns dels qui no hem pogut parlar: infants de famílies amb precarietat econòmica, dificultats parentals, que viuen en centres d’acollida, etc. Sabem que alguns d’aquests són els que ho estaran passant pitjor, i a més segurament no podrem arribar a ells i elles des dels recursos educatius familiars disponibles. Infants que viuran en entorns sobtadament més empobrits encara, fills i filles d’adults que treballaven en precari, o en negre, i que s’han quedat sense res. O infants que estan confinats en centres amb educadores i educadors desbordats que faran l’impossible perquè estiguin cuidats, però que no arribaran a més. Infants, en fi, que potser viuran directa o indirectament situacions de negligència o de violència. En aquests casos, no ens queda més que agrair l’entrega de les persones professionals que estan fent el possible per mitigar el patiment, i recordar a les administracions locals que cal prioritzar aquests infants, famílies i professionals en les seves polítiques, tant des de les àrea d’atenció a les persones com la d’educació.

Què podem fer?

Llevat d’aquests últims, com hem vist, la major part dels nens i nenes estan vivint amb relativa calma i filosofia la situació. Tot i així, qui més qui menys en pateix alguns efectes. Diríem que ells mateixos també ens en donen les solucions. D’entrada mantenir una certa rutina pot ser una bona idea, però sense pressions. Si troben a faltar els amics o els avis i àvies, podem fer “quedades” per videotrucada, per suposat, però potser també recuperar aquell antic i bell costum d’escriure’ls cartes. També podem fabricar-los regals, aprofitant per fer una manualitat amb un propòsit. Per als que estan més nerviosos, cal alternar moviment (ara, per fi, als carrers i parcs) amb minuts (no gaire més) de meditació. Per moure’s, podem fer diversos tipus d’exercicis de tipus esportiu. Però també una estona de “joc agressiu” pot ser necessari per a alguns d’aquests: “guerres” de coixins, d’aigua si fa més calor i tenim espai a fora, de pessigolles, hip-hop o altres balls… Amb els més petits, participar amb ells en jocs simbòlics on puguin “matar” l’adult convertit en drac, llop o bruixa. El moviment “micro” també és necessari: fer fang serveix per a milers de coses i gairebé agrada a tots els nens i nenes. I per suposat, aprofitar al màxim les sortides!

A banda d’això, els infants necessiten dues coses clau de nosaltres. Per una banda, com hem començat dient i fent, que els escoltem. Aprofitar quan s’expressen espontàniament, però també fer-los preguntes. No tant preguntes “genèriques” del tipus “com estàs” (molts no saben què respondre), sinó preguntes més concretes: “què és el que més t’està agradant, d’aquests dies”, “què és el que menys” o anant més enllà, si els veiem nerviosos o alterats i intuïm el per què, preguntar-ho directament: “potser estàs preocupada per l’avi…?”. O jugar als desitjos: “si ara tingués una vareta màgica m’agradaria…”. I escoltar també el que no diuen: comprendre que estar tancats i tancades, no tenir els amics i amigues, veure massa tele, encara que no s’hi pugui fer gaire més, també cansa i en alguns moments, com ens deia un nen, “al final ja em ratlla”. I estimulem també el joc amb la imaginació: “què faries si poguessis?”, “a qui t’agradaria anar a veure?”, “si poguessis màgicament passar una estona amb algú, amb qui ho faries?”, “si et poguessis confinar amb persones que no fóssim nosaltres, amb qui t’agradaria?”, o bé, “on t’agradaria confinar-te?”.

L’altra cosa és que els donem, més que mai, seguretat, estabilitat i afecte. Tant perquè ho necessiten com perquè els servim de model. I això es fa tenint cura del nostre propi benestar emocional. Molts pares i mares estan patint per la situació econòmica i laboral, l’actual i la que vindrà; els que treballen, sovint per intentar mantenir el mateix nivell de qualitat de la feina que l’habitual, quan és evident que la situació és nova per a tothom. Menys autoexigència, cap a nosaltres i cap a ells, ens farà estar més bé. Molts adults pateixen per la salut d’alguns familiars, pels neguits que els propis fills i filles els poden generar, per la situació amb la parella, per la pròpia solitud, etc. Davant de tot això, cal que també nosaltres com a adults tinguem cura de nosaltres, que parlem amb amics i amigues (o amb terapeutes) que ens procurem espais de descans propi, que no ens pressionem gaire per adaptar-nos més ràpid del que és possible, que ens “mimem” mútuament i cadascú a si mateix, etc.

En resum, cal que intentem relativitzar la situació. És evident que alguns infants ho viuran millor o pitjor que uns altres, però llevat d’algunes excepcions, difícilment els afectarà de forma traumàtica. Calmem-nos doncs, que també és una forma de tenir cura de nosaltres mateixos. Aquesta cura, sense dubte, és el millor que podem fer per acompanyar els nostres infants.